Què significa que Déu creï?
En teologia, sovint escoltem l’afirmació: “Déu és el Creador”. Això sembla prou senzill, però la pregunta que segueix naturalment és: **què és la creació**? Què vol dir realment que Déu ho va crear tot? Aquest article explora les profundes implicacions de la creació i la realitat, aprofundint tant en l’àmbit físic com en l’abstracte que es diu que Déu va portar a l’existència.
Examinarem els punts de vista filosòfics i teològics sobre la creació, inclosa la naturalesa del temps, l’espai, els objectes abstractes i la diferència entre allò que realment existeix i allò que es podria considerar fictici.
La font de tota la realitat
La doctrina de la creació afirma que **Déu és la font de tota la realitat** fora d’ell mateix. Tot el que existeix deu la seva existència a Déu. Aquest concepte és fonamental per entendre la creació en la filosofia religiosa. Vol dir que a part de Déu, res no existeix independentment; Déu és la causa final i el sustentador de tot.
Però què inclou “tot”? La realitat engloba més que els objectes físics que ens trobem diàriament. S’estén a tot l’univers: **temps, espai, energia** i tots els àmbits espirituals, com ara l’existència d’àngels o altres éssers espirituals. Si aquestes entitats espirituals existeixen, també són creacions de Déu.
Creació d’objectes abstractes
Un aspecte especialment intrigant de la creació és l’existència d’**objectes abstractes**. Aquests inclouen coses com ara nombres, proposicions i veritats matemàtiques. En filosofia, els objectes abstractes són entitats no físiques que existeixen fora de l’espai i el temps. Alguns filòsofs argumenten que aquests objectes són independents de la creació de Déu, mentre que altres creuen que els objectes abstractes es basen en la **ment de Déu**.
Per exemple, números com **2+2=4** o conceptes com **justícia** i **veritat** poden semblar eterns, però en aquesta visió teològica, la seva existència depèn del poder creador de Déu. Fins i tot es creu que la **lògica i la causalitat**, que regeixen com pensem i raonem, provenen de la ment de Déu. Això vol dir que Déu no només és el creador de l’univers físic sinó també la font dels principis i lleis que sustenten l’existència.
L’aspecte temporal de la creació
Un element important i sovint mal entès de la creació és la seva **naturalesa temporal**. Quan la gent pensa en Déu creant el món, sovint s’imagina un moment estàtic, un moment en què Déu simplement ho va portar tot a l’existència. Tanmateix, la creació està profundament lligada al concepte de temps.
El filòsof en aquesta discussió explica que Déu no només va crear el món i el va deixar; Ho va portar tot a l’existència en un **moment concret**. Això implica que l’univers i tot el que hi ha en ell no sempre han existit. Abans de l’acte de creació, només Déu existia en un estat atemporal. L’univers i totes les formes de realitat, tant físiques com abstractes, van sorgir quan Déu va voler que existissin.
El temps i l’espai com a creacions
Curiosament, **el temps i l’espai en si mateixos** són creacions de Déu. En la cosmologia moderna, els científics sovint discuteixen els orígens de l’univers en termes del **Big Bang**, un moment en què el temps i l’espai van sorgir per primera vegada. Això s’alinea amb la visió teològica que Déu va crear el temps i l’espai en un moment determinat. El temps no existia abans de la creació de l’univers; va sorgir juntament amb el món físic.
Aquest concepte de creació també s’estén més enllà dels aspectes físics de l’univers. Inclou la idea que la **causació**, les relacions entre causa i efecte, formen part del que Déu va crear. Tot el que existeix, ja sigui en l’àmbit físic o en conceptes abstractes, prové de l’acte creador de Déu.
Entitats fictícies i inexistència
Una de les distincions que fan els filòsofs quan parlen de creació és la diferència entre **allò que realment existeix** i allò que es podria considerar fictici o imaginari. Per exemple, personatges com **Sherlock Holmes** són entitats de ficció. No existeixen de la mateixa manera que els objectes físics o abstractes. Déu no va crear Sherlock Holmes com un ésser real; només existeix dins de les històries escrites sobre ell.
El filòsof explica que alguns pensadors podrien argumentar que personatges de ficció com Sherlock Holmes podrien ser objectes abstractes, existents d’alguna manera conceptual. Tanmateix, la visió més comuna és que aquests personatges de ficció no tenen existència independent; són simplement idees formades en la ment de les persones.
L’existència depèn de Déu
En última instància, allò que existeix **fora de Déu** depèn completament del seu poder creatiu. Tant si estem parlant de l’univers físic, dels éssers espirituals o dels objectes abstractes, **tota l’existència es deu a Déu**. Fins i tot el temps i l’espai, que semblen tan fonamentals per a la nostra realitat, es van portar a l’existència en un punt concret, emfatitzant que la creació és un acte temporal.
Aquesta visió contrasta radicalment amb les idees que suggereixen que l’univers o la realitat ha existit sempre. En el marc teològic, no existia res abans de l’acció creadora de Déu. L’univers no és etern, ni tampoc les lleis i principis que el regeixen.
Creació i realitat: el panorama general
En explorar el que Déu ha creat, obtenim una comprensió més clara de l’**abast de la creació**. El poder creador de Déu s’estén molt més enllà del món físic. Ho engloba tot, des de l’univers material fins als conceptes abstractes, i fins i tot el teixit del temps i l’espai. Aquesta visió de la realitat mostra com de profundament entrellaçada està la creació amb tots els aspectes de l’existència.
Per a aquells que accepten aquesta perspectiva teològica, **tot el que existeix depèn de Déu**. No hi ha cap regne, cap principi i cap entitat que existeixi fora de la seva voluntat creativa. Aquesta comprensió ens convida a considerar la immensitat de la realitat, des de les galàxies més grans fins als nombres més petits i les veritats espirituals més profundes.
Conclusió: la creació ho abarca tot
Entendre la naturalesa de la creació revela com de vast i global és el paper de Déu a l’hora de produir la realitat. Déu no només és el creador de l’**univers físic**, sinó també el **sostentador de tota l’existència**, incloses les entitats abstractes com els números i la lògica. Aquest concepte de creació subratlla que res no existeix a part del poder creador de Déu, ja sigui en el món material o en els àmbits abstractes.
Si aquest tema de la creació i la realitat us intriga, us animo a explorar-ne més a la discussió completa disponible aquí: William Lane Craig – Quines coses existeixen realment?.