Pot Déu canviar d’opinió?

Una de les preguntes intrigants de la teologia és si Déu, un ésser omniscient i totpoderós, pot canviar d’opinió. A primera vista, això sembla una possibilitat raonable; després de tot, els humans canvien d’opinió en funció de noves informacions o experiències. Tanmateix, quan considerem la naturalesa de la perfecció divina i l’omnisciència, la idea es torna més complexa. Aquest article analitza si Déu pot canviar d’opinió i què significa això per a la nostra comprensió dels atributs de Déu.

Omnisciència i immutabilitat

Per abordar la qüestió de si Déu pot canviar d’opinió, primer hem de considerar la seva omnisciència. Per definició, un ésser omniscient ho sap tot: passat, present i futur. Si Déu ho sap totes les coses, inclosos tots els esdeveniments futurs, llavors no caldria que canviés d’opinió. Ell ja sap el resultat de cada situació. Per exemple, si Déu sabia que separaria el Mar Roig, ho sabia des del principi dels temps. Així, sorgeix la pregunta: què podria fer que Déu canviés d’opinió si ja coneix la veritat de totes les accions futures?
Un ésser omniscient, per tant, no tindria cap motiu per reconsiderar o alterar les decisions. Canviar d’opinió sol estar arrelat en la ignorància: quan surt a la llum informació nova, una persona ajusta la seva decisió. Però per a un ésser que mai és ignorant, aquests canvis són innecessaris. Els teòlegs argumenten que perquè Déu és perfecte, no pot millorar ni obtenir coneixement. Per tant, si canviés d’opinió, implicaria alguna deficiència en el seu coneixement, que contradiu la seva omnisciència.

Perfecció i canvi d’opinió

A més de l’omnisciència, la perfecció de Déu té un paper central en aquest debat. Canviar d’opinió es pot veure com una forma de progrés o millora, que pot semblar una cosa bona per a éssers imperfectes com els humans. Sovint canviem d’opinió a mesura que creixem, aprenem i ajustem la nostra comprensió del món. Tanmateix, en el cas de Déu, que ja és perfecte, aquests canvis no indicarien millora. En canvi, implicarien una imperfecció en el seu estat original.
Si Déu és el més gran ésser concebible, com creuen molts teòlegs, ja és màximament perfecte en tots els sentits: coneixement, poder, bondat i saviesa. No hi ha marge de progrés ni de millora. Per tant, que Déu canviés d’opinió suggeriria que d’alguna manera faltaven les seves decisions o coneixements originals, cosa que contradiria la seva naturalesa com a ésser perfecte.

Antropomorfisme a les Escriptures

Malgrat aquests arguments filosòfics, algunes persones assenyalen certs passatges de l’escriptura on sembla que Déu canvia d’opinió. Per exemple, a la història de Jonàs i Nínive, Déu inicialment declara que destruirà la ciutat, però després que la gent es penedeix, es cedi i els salva. De la mateixa manera, en les converses amb Abraham, Déu sembla negociar sobre el destí de Sodoma i Gomorra, ajustant les seves accions en funció de les súpliques d’Abraham.
Com conciliem aquestes narracions bíbliques amb la idea de la immutabilitat i l’omnisciència de Déu? Un factor important és el **gènere literari** i l’estil de les escriptures. La Bíblia sovint explica històries sobre Déu des d’una perspectiva humana, utilitzant un llenguatge viu i relatiu. Aquestes narracions estan dissenyades per transmetre veritats importants sobre la relació de Déu amb la humanitat, però no s’han de llegir com a descripcions literals de la naturalesa de Déu.

Llenguatge antropomòrfic

En aquestes històries, de vegades es representa a Déu canviant d’opinió o aprenent informació nova. Tanmateix, això s’ha d’entendre com un **antropomorfisme**: un dispositiu literari que atribueix característiques humanes a Déu per fer que les seves accions siguin més comprensibles i comprensibles per als lectors. De la mateixa manera que a vegades es descriu Déu com a mans, ulls o orificis nasals a les Escriptures, aquestes històries utilitzen la presa de decisions semblant a l’ésser humà per il·lustrar un punt.
Per exemple, quan Déu es presenta com un canvi d’opinió sobre la destrucció de Nínive, no és un relat literal de Déu adquirint nous coneixements i reconsiderant les seves accions. En canvi, és una manera de mostrar la misericòrdia de Déu i la resposta al penediment humà. Aquestes històries emfatitzen la relació de Déu amb la humanitat, però no contradiuen la comprensió teològica de Déu com a immutable i omniscient.

Creació i gràcia

Un altre aspecte important d’aquesta discussió és el paper de Déu com a creador. Si Déu és perfecte i no li falta res, per què va crear l’univers i la humanitat? Si la creació no beneficia Déu, ja que Ell ja és completa, per a què serveix?
La resposta rau en el concepte de **gràcia**. La creació, com la salvació, és vista com un acte de gràcia per part de Déu. No és una cosa que Ell havia de fer pel seu propi benefici, sinó una cosa que Ell va fer en benefici de les seves criatures. En crear els humans i l’univers, Déu ofereix als éssers finits l’oportunitat d’entrar en una relació amb Ell, la font de l’amor i la bondat infinits. Aquest acte no millora ni canvia Déu; en canvi, reflecteix el seu desig de compartir la seva bondat amb els altres.

Recomptes bíblics del canvi diví

Molts passatges de les Escriptures descriuen esdeveniments en què Déu sembla que canvia el seu curs d’acció. Preneu l’exemple de la interacció de Déu amb Abraham pel que fa a Sodoma i Gomorra. Déu sembla escoltar els arguments d’Abraham i ajustar els seus plans. Aquestes històries poden ser un repte quan s’intenta alinear-les amb la idea de la immutabilitat de Déu. Tanmateix, quan es consideren part de l’**estructura narrativa** de la Bíblia, aquests passatges revelen alguna cosa més profund sobre la naturalesa de la interacció de Déu amb la seva creació.
En lloc de centrar-se en el canvi de Déu, aquestes històries destaquen la seva voluntat de comprometre’s amb la humanitat. En incloure aquests elements de negociació i misericòrdia, la Bíblia comunica que Déu no és distant ni indiferent. En canvi, Ell és relacional, es preocupa profundament per les opcions i les accions de les seves criatures.

Conclusió: la naturalesa immutable de Déu

En conclusió, la idea que Déu pot canviar d’opinió és incompatible amb la seva naturalesa d’ésser omniscient i perfecte. Canviar d’opinió està arrelat en la ignorància o la imperfecció, però a Déu no li falta cap de les dues. Per tant, Ell no canvia d’opinió, ja que no hi ha cap coneixement nou o millora possible per a Ell. Tanmateix, les històries bíbliques que representen Déu en termes semblants als humans tenen un propòsit valuós: il·lustren el compromís de Déu amb el món d’una manera que els humans poden entendre.
En definitiva, la idea de la immutabilitat de Déu no l’allunya de nosaltres. En canvi, emfatitza la seva perfecció, fiabilitat i naturalesa eterna. Les seves accions, arrelades en la gràcia i l’amor, no són per al seu benefici, sinó pel bé de la seva creació. Si esteu interessats a explorar més sobre aquest tema, us animo a veure la discussió completa aquí: William Lane Craig: Déu pot canviar d’opinió?.